“Vull parlar del desig adolescent des d’un lloc que encara no ha estat domat. Des d’abans que el llenguatge fos capaç de controlar el que sentíem, abans que el cos aprengués a agradar o a protegir-se. Un moment de descoberta intensa i absurda, de vergonya barrejada amb goig, d’una passió sense nom ni direcció. Aquest territori salvatge m’interessa precisament perquè incomoda, perquè el seu record és incert, borrós, però encara crema. Vull donar-li imatge sense servir-lo al desig masculí; vull alliberar-lo de la seva codificació pornogràfica, comercial o patològica. Fer-lo estrany, lent, bell, honest. Com era.

Els fluids —la taca a les calces, la gota que llisca, la saliva que es confon amb la por o l’excitació— no són un residu a ocultar, sinó una forma de coneixement i de memòria corporal. Són la manera més directa de dir: això ha passat. Aquesta carn ha sentit, ha tremolat, ha estat tocada o ha desitjat ser-ho. Per mi, mostrar els fluids és un gest polític i poètic. No hi ha metàfora més poderosa. En lloc d’evitar-los, vull col·locar-los al centre, perquè són l’empremta del que no es pot fingir. Liddell ho ha dit amb sang, jo ho dic amb llàgrimes, amb humitat, amb tota la càrrega sagrada d’un cos que no vol ser net ni normatiu, sinó viu, encès, ofert.

Ressignificar aquest imaginari és una manera de recordar-nos qui érem abans de ser corregides. Tornar a mirar aquell primer desig sense por ni judici, donar-li veu i imatge des de la complexitat i la llibertat. No es tracta de fer-ne un relat nostàlgic ni provocador, sinó de recuperar una dimensió misteriosa i sensual del coneixement, de posar en valor allò que brolla sense permís, que apareix sense haver estat invocat. Fer-ho és un acte d’amor cap a aquell cos primerenc i perdut, però també cap a totes les formes de desig que avui encara busquen espai per ser estranyes, emocionals, indisciplinades. No vull controlar la imatge: vull fer-la respirar.”